El mètode de la Marie Kondo: funciona?

Ja feia dies que tenia pendent aquest tema, però se n’havien avançat d’altres.

Anem a veure una mica aquest mètode tant famós i que va ser tant venut.

Bàsicament el que proposa és un mètode per organitzar la casa, que la Marie ha desenvolupat al llarg de tota la seva vida, experimentant.

Et proposa que comencis a ordenar per categories de coses, enlloc de per zones de la casa (com s’acostuma a fer molt habitualment) però abans de posar-te a organitzar et fa agrupar tot allò que tens de la categoria en un mateix lloc, i valorar individualment cada objecte per decidir si te’l quedes, i el criteri per decidir-ho és si en agafar dit objecte ens desperta felicitat.

Un cop s’ha fet tot aquest procés amb tots i cadascun dels objectes de la categoria, es pot procedir a organitzar-ho, per a això també dona consells de quina és la millor manera possible per a cada tipus d’objecte o peça.

El cert és que no puc verificar si el mètode funciona o no, això ja ho deixarem a criteri d’aquells que hagueu decidit llegir el seu llibre i provar-ho, però si que vaig detectar algunes claus que poden estar implicades en el seu èxit.

– Procés conscient: requereix de lectura conscient i atenta per tal d’interioritzar els mètodes d’endreça.

–  Augment gradual de la dificultat: S’organitzen primer els objectes de categories amb poca o gens càrrega emocional i que resulten més fàcils, i aquells més difícils es fan al final quan ja hi ha pràctica.

– Plantejat en positiu: tot el procés està regit per la vessant positiva (què em quedo?) enlloc de la part negativa (què llenço?)

– És un gran exercici de mind-fullness: que ara està tant de moda i segur que n’heu sentit a parlar, doncs en realitat tot el procés consisteix en convertir l’endreça en un acte conscient i d’atenció plena, on posem tots els sentits i tot el pensament.

– Ordenar per dins i per fora: d’alguna manera també ordenem a dintre, ens ajuda a recuperar l’equilibri dels nostres pensaments, un espai net i endreçat afavoreix que el pensament flueixi millor.

Ella garanteix que quan s’organitza d’aquesta manera, no cal tornar a endreçar més, que d’alguna manera podrem mantenir els espais ordenats,  tot i que com passa amb la majoria de temes de gurús, ens podriem trobar que si funciona estaria encantada d’atribuir el merit al seu mètode, però si al cap de quatre dies torneu a tenir la casa potes enlaire, igual ho atribuiria a que no heu seguit el mètode correctament…

Bé, sigui com sigui els beneficis de decidir posar ordre, si creieu que us calen, els podeu gaudir, amb aquest mètode o amb un altre.

Una abraçada i ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia!

* La imatge de la capçalera ha estat extreta de les xarxes socials, pertany a @laChetaller una artista gràfica amb molt sentit de l’humor.

de fracassos i mans…

Avui a classe hem vist Petita Miss Sunshine, pels que no l’hagueu vista és una pel·lícula molt recomanable, ja que a banda d’escenes curioses i diàlegs divertits i potser fins i tot subrealistes en algun moments, ens explica alguna cosa més, hi ha un rerefons, aquella segona lectura que es pot fer com passa en moltes coses de la vida.

Doncs bé, un dels temes recurrents a la pel·lícula és la idea de fracàs i, no havent-n’hi suficient amb això, la del fracassat. I amb aquestes dues idees si que no hi he pas quedat convençuda… que una cosa no surti com esperem o com volem, és un fracàs? una persona a qui les coses no li surten bé és un fracassat?

A mi em sembla que no.  Però en algun moment algú ens diu que al món uns guanyen i uns perden, uns tenen el que volen i els altres no, unstriomfen i altres fracassen, i per tant uns son triomfadors i altres fracassats, i després comencem a témer l’error, i això ens paralitza.

No es pot avançar sense prendre la decisió ferma d’estar disposat a equivocar-se, i a ser capaç de superar-ho si passa, el que és segur és que no ens en sortirem si no ho intentem.

“Y para muestra un botón”:  No ho recordem, però un dia vam aprendre a caminar, i per aprendre’n vam haver de caure moltes vegades, i cada cop que quèiem no ens plantejàvem si allò era un fracàs o un èxit, simplement a poc a poc i a base d’intentar-ho els nostres músculs i el nostre cervell i el nostre equilibri s’anaven calibrant, treballant junts i coordinant-se, fins que per fi vam poder caminar.

I és ben curiós, perquè fa dies que tenia ganes d’escriure sobre les mans, en concret unes que tenia pintades a l’habitació, eren unes mans pintades sota el dibuix d’una escaladora fent el que se’n diu “guardar l’esquena”, i avui la pel·lícula aquesta m’ha semblat un tema més adequat que no les mans, però si ho mirem d’aprop veurem que no hi desencaixa pas tant, perquè al final, és el que fan a la pel·lícula, guardar-se l’esquena mutuament, donar-se ànims, ser-hi.

Us proposo que enlloc de parlar de fracàs o d’error, parleu d’aprenentatge, perquè és el que esteu fent cada cop que us equivoqueu o alguna cosa no surt com esperàveu.

Una abraçada i recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia!!!

SMPNR

Avui m’he conectat a les xarxes socials, suposo que com la majoria de gent fa de manera gairebé automàtica, i he descobert que és la Setmana Mundial per un Part i Naixement Respectuosos.

Inevitablement he pensat en el meu, com possiblement fan moltes de les dones que han passat per un part quan algú en menciona un, i m’ha semblat un bon moment per compartir-lo.

Un dijous al matí com qualsevol altre i amb la meva panxa, que anomenar-la prominent seria quedar-me curta, em vaig despertar amb una sensació estranya, de no haver descansat gaire, d’haver dormit a sons curts, i se’m va acudir anar al metge a que em miressin com anava, ja que feia 4 dies que havia sortit de comptes.

Allà, em van mirar i no van veure senyals de part evidents, i a més van dir la formosa frase de <<Tranquil·la que estàs molt verda encara>>

Tant verda no estava quan a les 9 del vespre van començar les contraccions a intèrvals molt regulars, i quan van arribar a cada 4 o 5 minuts tal com ens havien explicat al curs de preparació, cap a l’hospital amb la maleta que vam anar.

Allà aquest cop si que van verificar que estava de part i em van tenir una bona estona per al cap d’unes hores enviar-me de nou a casa perquè anava molt a poc a poquet.

A casa amb prou feines vaig aguantat 3 hores entre banyera i sofà i un mal de mil dimònis que no marxava en cap posició ni desapareixia entre contracció i contracció.

La següent visita a l’hospital, la cosa anava en marxa em van dir, i per sort ja se’m van quedar i em van ubicar en una habitació amb tot l’equipament hagut i per haver, i el que és més important, vaig conèixer les dues persones que m’acompanyarien en tot el procés, el Raül i l’Andrea. Eren cap a les 8 del matí ja.

A les 11 trencava aigües, després, de passeja, mou amunt, mou avall, prova la cadira, prova la liana, prova la banyera, asseu-te al llit, acotxa’t, alca’t, a la gatzoneta, de cantó, passeja, balla, canta, i torna a començar el cicle.

A la 1 del migdia passava ja pe’l meu cap la paraula epidural. I més quan la ginecòloga em va mirar i li va semblar una bona idea per si havíem d’anar a cessària.

Sort que no va caldre cessària, perquè l’epidural que em posaven a les 3 de la tarda no em va fer efecte de ben gota, i el dolor seguia amb la mateixa intensitat que abans de la punxada. En aquest punt, la Rosa, que havia asssitit el meu naixement gairebé 31 anys abans i que havia vingut a veure si podia assistir també al meu part, va anar-se’n.

El cert és que de ben poquet va ser, perquè la criatura va néixer amb prou feines una hora després.

Havia estat gairebé 40 hores desperta, vaig estar 20 hores amb contraccions, 7 hores empenyent amb ganes, i després, de cop ja estava.

Us estalviaré el detalls sanguinolents i tots els procediments mèdics posteriors, l’entrada no va pas d’això.

Va ser un part perfecte?

No, no n’hi ha cap diria jo, o ho són tots, depen de com ho miris.

Tots són perfectes a la seva manera, perquè mostren la meravella que ha fet la naturalesa, ha fet que un cos sigui capaç de gestar vida, de crear-la, i posa en marxa mecanismes perquè la vida pugui ser possible després, separant dos cossos que al principi eren un.

Però cada part és com és, únic, perquè cada dona ho és, i cada parella(si hi és) i cada criatura també.

L’important no és si és un part vaginal, si es fa amb epidural o sense, si el massatge perineal ha funcionat i t’estalvies l’episiotomia, si es fa estirada panxa enlaire o de costat, o si es fa dreta o a la gatzoneta o de quatre grapes, o si és una cessària.

L’important és que ÉS.

L’important és que el visqueu.

L’important és que el gaudiu (si, he fet servir la paraula gaudir tot i que hi hagi molt dolor…).

I tot això evidentment és possible per descomptat en un context lliure de violència obstètrica (per no tenir un part traumàtic), i sobretot si les persones que t’acompanyen ho fan des del respecte, la professionalitat i fins i tot l’afecte diria jo (per a més tenir un part feliç). JO EN AIXÒ VAIG TENIR MOLTA SORT.

Feliç Setmana Mundial del Part i Naixement Respectuosos, a tothom, perquè tots hem passat com a mínim per un naixement.

Una abraçada i ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops  al dia.

El mètode Estivill i similars

Aquesta setmana va sortir en una conversa el mètode Estivill, i em vaig adonar que en un post havia parlat de mètodes que pretenen ensenyar els nadons a estar sols amb els quals no acabo d’estar d’acord, però dels quals no vaig donar les raons. Doncs bé, el mètode Estivill per ensenyar els nadons a dormir sols n’és un d’aquests.

La primera vegada que en vaig sentir a parlar va ser en una telesèrie, on un nadó sempre que els seus pares no hi eren plorava, i els protagonistes es decidien a provar aquest mètode.

La següent vegada, va ser a classe, suposo que com moltes estudiants de carreres relacionades amb la salut i l’educació. Allà, com a bona alumna, en vaig aprendre el funcionament i les recomanacions sobre en quines situacions és pertinent de recomanar-lo.

Amb els anys i la pràctica professional, he decidit, però, no recomanar-lo mai, almenys de moment, ja que presenta al  meu criteri algunes limitacions:

– Els nadons estan programats biològicament per no voler estar sols, ni de dia ni de nit, ja que a la naturalesa quan apareix la nostra espècie, estar sol disminuia considerablement les possibilitats de sobreviure. És cert que l’entorn ha canviat, però ser capaç d’adonar-se d’això requereix d’un procés racional a través de l’ús de parts del cervell que en el nadó són encara molt immadures (recordar per exemple que àrees com la zona frontal no arriben a la maduració completa fins entorn dels 18-20 anys), per tant el nadó fa el que el seu instint li demana, si se sent sol, té por, i com que té por, plora, per tal de rebre companyia i sentir-se segur de nou.

– No s’ha pogut demostrar que el nadó deixi de plorar perquè a través del mètode deixa de sentir-se sol i de necessitar la presència dels pares (que ja hem dit que és un imperatiu biològic i de supervivència), sinó que més aviat, el que sembla és que el nadó deu acabar aprenent que per molt que plori els seus pares no l’agafen, i que per tant decideix deixar de plorar per no malgastar energia, és a dir, se segueix sentint malament i sol però ja no ho expressa.

– No té en compte les repercussions emocionals que pot ocasionar en el nadó el fet de no ser atès per molt que demani.

– No té en compte les repercussions emocionals en els pares, que estan també biològicament predisposats a sentir ganes d’atendre el seu nadó quan aquest plora, i per tant poden viure el procés amb molta angoixa.

– Omet el fet que dormir sol és un acte que en absència de transtorn, quan ens sentim segurs, creixem, i comencem a gaudir de la independència i la llibertat, bé de gust per si sol, i que per tant potser no cal aplicar un mètode a una cosa que es resol habitualment amb la maduració del nadó.

– No té en compte tampoc que la permanència de l’objecte, és a dir, que les coses segueixen existint encara que no les veiem, no s’adquireix completament fins entorn dels 18 mesos, per tant, per al nadó quan no veu alguna cosa o persona, és com si hagués deixat de ser-hi. I què pot haver-hi més greu per a un nadó que el fet de que els seus pares han desaparegut? Quanta ansietat els pot ocasionar no tenir els seus referent al món, les persones amb qui ha establert els vincles primaris i secundaris? Uns vincles que per altra banda sabem que influiran intensament la resta de vincles emocionals que crearà.

En resum, que la meva reticència es basa principalment en què seguint el mètode d’una persona que no hi és present (el que escriu el mètode), els que si que hi són presents ho passaran malament (els pares que el que volen és atendre’l, i el nadó que el que vol és que l’atenguin)

A la vista de tot això, no se m’acut encara una situació en la qual recomanaria aquest mètode.

Més aviat al contrari, si el nadó se sent sol, donem-li companyia, així li estarem donant el missatge de que nosaltres hi som, que l’acompanyem, fins i tot encara que en la nostra presència segueixi plorant perquè se sent malament, o incòmode o li surt una dent, potser no li podem resoldre la causa que el fa plorar, però podem fer que no ho hagi de passar sol. A mesura que creixi, serà cada cop més capaç de sentir-se a gust més lluny de nosaltres, però sabrà que ens hi té.

Una abraçada, i com sempre, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.

El castigo? No, abraça’l.

Ja sé que tots tenim tant interioritzat el concepte de càstig i que el tenim tant normalitzat que l’hem afegit amb naturalitat al nostre ventall de tècniques pedagògiques. I potser se’ns fa estrany això de pensar en abraçar el nostre fill quan n’ha fet alguna, però potser alguns cops seria el més lògic.

Primer de tot perquè el càstig, tot i que estigui molt extès té alguns riscos:

– Molts cops no disminueix la conducta en si, sinó la conducta quan hi ha la possibilitat del càstig: per exemple com les persones que excedeixen el límit de velocitat, però si hi ha un radar, tornen a la velocitat permesa. En realitat el càstig no ensenya a no córrer, sinó a mirar d’evitar el càstig.

– En si mateix molts cops el càstig no ensenya com comportar-se, només com no comportar-se, per si sol no aporta alternatives.

-Alguns cops esdevé més una mena de “venjança” de l’adult, que així “descarrega” la frustració sentida en no aconseguir que el seu fill faci el que ell vol.

– És molt fàcil acabar associant les emocions negatives del càstig a la persona castigadora, i això és especialment delicat si es tracta de pares i fills.

– Es pot acabar vivint el càstig com un peatge que cal pagar, una mena de penitència, i que a la llarga pot fer que es duguin a terme les conductes que volem eliminar igualment, i que s’accepti el càstig com a part normal.

– No té en compte les emocions, ni les que han dut a fer la conducta, ni les que es poden experimentar després.

I què fem doncs, si no el podem castigar?

– Tingues clar sobretot que quan fa alguna cosa, el seu objectiu no és molestar-te o que t’enfadis, per tant no t’agafis el que fa de manera personal.

-Pregunta-li què li passa, per què s’ha comportat d’una determinada manera, com se sent, etc. Però pregunta-li de manera calmada i amb voluntat d’escoltar-lo, no com una recriminació, potser el podràs ajudar a entendre i reconèixer el que sent i el fa comportar-se així, i poder-li proposar alternatives.

– Fer d’exemple de les conductes que volem que el nostre fill normalitzi i adquireixi, d’aquesta manera aprendrà per imitació com comportar-se. El mateix passa amb allò que no volem que faci, per exemple si no volem que mengi al sofà, no hi mengem nosaltres.

– Reforçar les conductes que volem que repeteixi més, i per reforçar no sempre cal que sigui alguna cosa material, penseu que el reforç més important per al vostre fill és la vostra atenció, i amb l’objectiu que al final el reforç siguin les seves pròpies emocions d’autosatisfacció.

– Ajuda’l a saber exactament què s’espera d’ell en cada moment, amb normes clares i que pugui tenir clars els límits i les conductes apropiades, i a poder-ho discriminar fàcilment. Per exemple no pot ser que si un dia tu tens ganes de jugar no passa res si es posa dret sobre el sofà, però si un dia ho fa i tu no estàs d’humor, llavors el renyis, això l’únic que fa és despistar-lo, o està permès o no, però amb consistència.

– Fem-li reparar en la mesura del possible el que hagi passat. Per exemple si ha vessat aigua, no cal cridar ni enfadar-nos, ni dir, <<vigila!>> o <<mira què has fet!>> ja ho sap, i segur que ha estat un accident,  però si que participi en eixugar el mullader. En aquest cas, netejar no seria un càstig sinó una conseqüència lògica de la primera conducta, si embruto he de netejar, etc.

– Abraça’l encara que no es comporti com t’agradaria, que tingui clar que el teu afecte no depèn de com es comporta, sinó que el té assegurat sempre, passi el que passi, això li donarà seguretat i l’ajudarà a tenir millor autoestima, i potser en moltes ocasions disminuirà la necessitat de fer coses per cridar l’atenció.

Si tot i les alternatives, en algun moment decideixes fer servir el càstig, sobretot recorda:

– MAI facis servir el càstig físic.

– Parla amb veu tranquil·la, sense cridar ni faltar-li al respecte.

– Que sigui immediatament després a la conducta.

–  Que tingui clara quina conducta es castiga en concret i se li faciliti amb claredat quina és la conducta alternativa

– Que el càstig no sigui excessivament llarg ,per exemple a la cadira de pensar no s’hi hauria d’estar més d’1 minut per any de l’infant (i de pas deixa’m afegir que la cadira de pensar, si hi va sol, i no l’acompanyem per fer la reflexió, servirà de ben poquet… vaja, que hi hauria d’haver dues cadires al racó de pensar).

Tot i aquestes premises que poden ajudar a minimitzar el perjudici del càstig en la teva relació amb els teus fills, no els eliminen del tot, i segueix tenint riscos, per tant, et recomano que provis les alternatives proposades abans, que són una manera de posar límits i educar des de l’empatia, molt més afectuosa i respectuosa i tenint en compte la perspectiva de l’infant i les seves necessitats i emocions, fent que se senti comprès i ajudat, i sobretot estimat.

No negaré que totes aquestes tècniques requereixen de més temps i dedicació que no pas el càstig, però pensa que també acaben donant molt millors resultats, tant de conducta de l’infant com de la vostra relació, i sobretot recorda que tu i el teu fill no sou en bàndols oposats, sou part del mateix equip, i que no es tracta només de la conducta i d’educar-lo, sinó també de la vostra relació, que l’objectiu és que pogueu ser feliços.

Una abraçada i ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.

 

 

Es porta bé?

Aquesta és una pregunta que darrerament m’han fet molt, referint-se a la meva filla, acabada d’arribar a les nostres vides.

Jo sempre somric al meu interlocutor i li dic:

– És clar, com tots els nens.

Després, a la meva resposta la majoria somriuen, i alguns afegeixen:

– Vull dir si plora molt.

I jo dic:

– Si li dono el que demana, no – i somric.

En aquest punt de la conversa normalment tornen a somriure i afegeixen:

– Ja… – I alguns a més hi posen després.- Si li dones tot el que demana la malcriaràs.

Jo només somric, i després deixo que la conversa segueixi cap a altres àmbits.

El cert és que és una conversa molt normal, però que em va donar tema per pensar…

Com és que s’associa plorar amb portar-se malament? S’està portant malament algú que plora? Si és adult també? Jo diria que no, que plorar és una manera d’expressar alguna cosa que se sent. Els adults podem plorar de dolor, de tristesa, de felicitat d’emoció. I els nadons? Perquè ploren els nadons? A l’inici, principalment per les 3 raons de l’ABC, o sigui, Alimentació, Bolquers o Companyia, entre el 95% i el 99% de les ocasions (si no hi ha cap problema de salut), l’altre 1% al 5% seria per quan no es troba bé o té còlics per exemple.

Després ve la segona part, així doncs donar-li el que demana és malcriar-la? A mi em sembla que si el que demana és raonable, no. Donar-li és en tot cas atendre les seves necessitats, I a mi em sembla, que els 3 motius ho són prou de raonables. Sí, tots 3, la companyia també, la demani tant sovint com la demani. I us diré perquè?

Primer perquè la majoria de mamífers, quan neixen, passen la major part del temps acurrucats prop de la mare, que just se separa d’ells per fer les seves necessitats i alimentar-se, però per alguna extranya raó, a algú se li va acudir que els nostres cadells humans no mereixien gaudir d’aquest privilegi, i fins i tot se n’ha fet bandera, i s’han fet manuals sobre ensenyar els nadons a estar sols, i dormir sols (dels quals parlaré en un altre post, però ja us avanço que no hi combrego massa per no dir gens).

Segon, cal tenir en compte que ve d’un entorn (la panxa de la mare) on estava acompanyat 24 hores al dia, i sentia el cor i la veu, i al sortir això ja no és així, és lògic pensar que disminuir aquest temps d’estar amb la mare (o el pare, amb qui es pot vincular perfectament també) ha de ser una cosa progressiva al llarg dels mesos.

Tercer, hem de tenir present que els nostres cossos i biologia són herència evolutiva i que estan adaptats per viure com ho feien els nostres ancestres de les cavernes, i aleshores, la companyia i els braços de la mare significaven protecció contra possibles depredadors, i també escalfor garantida, és a dir, que ser amb la mare augmentava les provabilitats de sobreviure, i intentar sobreviure em sembla una demanda d’allò més raonable.

I quart, perquè encara que la resta de mamífers no estiguessin prop de la mare, que no calgués un temps per a l’adaptació a la vida fora de l’úter, i que l’evolució modifiqués els nostres cossos perquè la protecció contra depredadors i el fred ja no cal perquè vivim en un entorn que ja ofereix aquesta protecció, que t’abracin i et reconfortin és una cosa tant meravellosa, i és tant fantàstic que algú t’acompanyi i t’estimi, que no em ve al cap una sola raó per la qual se li hauria de negar a un fill…

Així doncs pares i mares del món, agafeu els vostres fills i filles a coll tant sovint com volgueu i no tingueu cap por de que això els malcriï, no hi ha cap trastorn relacionat amb haver rebut masses abraçades ni sentir-se massa estimat.

I ja sabeu recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia (que estic segura que si us mireu els vostres fills amb ulls plens d’amor, somriureu molts més cops que 5).

Una abraçada.

 

 

Sang, suor i llàgrimes…

L’altre dia em vaig anar a treure sang, això en sí no és massa interessant d’explicar, hi vas, te la treuen i marxes. Aquest dia, però, la prova consistia en diverses extraccions, motiu pel qual vaig haver de romandre a la sala durant una estona considerable, i això em va permetre observar una estona al meu voltant.

No sé si es tractava de la normalitat o era una coincidència, però aquell dia en concret, hi va haver diversos infants que venien a fer-se extraccions, o millor dir, els hi duien, ja que a jutjar pel seu comportament, no crec que cap d’ells hagués vingut per pròpia voluntat.

El cas és, que a l’hora de les extraccions, a banda de l’infant, hi intervenien 3 persones, el pare o mare que el subjectava per les espatlles i el braç o en duria a terme l’extracció, una infermera o auxiliar (no ho sabria precisar) que amb el seu tronc i braços li immobilitzava el cos i les cames i el braç on no es feia l’extracció, i finalment la infermera que li extreia la sang. Durant l’extracció es podien sentir tot un seguit d’interpelacions, provinent del personal sanitari així com del progenitor, de l’estil de “ja està”, “no fa mal”, “és un moment”, “només és un pessic”, “si no es nota res”, “no ploris”, “sigues valent”, i coses per l’estil similar que segur que us sonen.

No entraré a discernir si era necessari o no el procediment, perquè entenc que la prioritat del personal és que no es mogui mentre li treuen sang, ja que podria prendre mal, però el que si que és cert és que hi ha moltes coses a reflexionar al respecte de tota situació.

1. Li disminuirà la por? Si l’infant venia amb por, provablement tenir 3 persones al damunt no sigui l’estrategia que a la llarga més contribuirà a perdre-la, ans al contrari, ho recordarà i ho temerà i el seu nivell d’ansietat serà més alt la propera vegada.

2. Els nens són nens, no són tontos, per tant quin sentit té mentir-los? L’extracció dura gairebé un minut, intenteu pessigar-vos amb les ungles fortament una zona de pell sensible, i resistiu un minut, i després plantegeu-vos si “és un moment” “ja està” o “només és un pessic”.

3. Si senten dolor, és que hi ha dolor, el seu sistema nerviós funciona correctament. Per tant no té cap sentit dir-li que “no fa mal” o que “no es nota res”, l’únic que podem aconseguir és que se senti malament, com si el seu cos l’estigués enganyant, perquè a certa edat, no es plantegen que qui els està enganyant sigui un dels pares.

4. Perquè no poden plorar si és el que senten? Ens trobem després amb un món amb d’adults que no saben, no poden o no volen expressar les seves emocions, i ens preguntem com hi hem arribat, però no ens adonem que quan els diem això és precisament el que estem fent, transmetent que hi ha emocions que no es poden mostrar o que mostrar-les ens fa menys valents.

I què si pot fer? Està clar que l’ideal seria que cada infant tingui uns dies abans l’opció de familiaritzar-se amb el procediment, el personal, l’ambient i el material amb què se li farà l’extracció, per fer-ne alguna simulació, però evidentment el sistema no està preparat per assumir-ho. Llavors? Doncs principalment hi poden ajudar els pares, el poden preparar alguns dies abans. Podem fer jocs de simulació a casa, explicar en què consistirà, dir que serà important que estigui quiet, que li farà mal però que el podrà suportar, perquè s’haurà preparat, que quan hi siguem el que farem serà respirar tranquil·lament i contar, dir que potser hi haurà una senyora que l’aguantarà per si de cas (si la preparació va bé, potser al final no haurà d’intervenir), que és una situació que fa una mica de por, però que pot superar-la i que és necessaria per a curar-se. Durant l’extracció mantingueu-hi contacte físic, feu-li petons al front, i doneu-li parau-les d’ànim, que siguin certes, “ho fas molt bé”, “seguim comptant”, “respires molt bé tal com vam practicar”, “ho estàs superant”, “ànims”, “t’estimo”, “sé que fa una mica de mal, però estàs aguantant-lo molt bé”. I després de l’extracció reconèixer l’esforç que ha fet, que ho ha superat molt bé, que si ha plorat no passa res, i si li ha fet mal tampoc, i potser després pot estar bé que obtinguin algun tipus de reforç´, com per exemple esmorzar a un lloc  que li agradi.

En definitiva crear l’entorn més propici possible a que cada extracció faci que la seva autoestima i capacitat de pensar que la superarà sigui millor, i sigui per tant una nova oportunitat de perdre-li la por, enlloc d’esdevenir cada cop un esdeveniment traumàtic.

I com sempre ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia.

Una abraçada

Del melic i la zona de confort

Ahir m’estava asseguda mirant-me el melic, mirant-me’l literalment, no en el sentit figurat i normalment no gaire positiu amb què se n’acostuma a parlar. El mirava perquè a mesura que la meva panxa creix sembla que s’expandeix, i es preveu que acabi fins i tot deixant de ser un clotet per sortir cap enfora, i mirant-me’l mirant-me’l em vaig posar a pensar…

Alguna cosa fa que a mesura que creixem ens anem quedant en la nostra zona de confort, aprenem a explorar menys i a córrer menys riscos, a quedar-nos en la seguretat del que tenim, encara que no sempre ens faci feliços, sigui el que volem o que fins i tot ens perjudiqui. Ens espanta sortir-ne per por al que hi trobarem fora: què hi ha fora de la zona de confort? Ens ferirà sortir-ne? Compensa? I què passa si el que hi ha fora m’agrada menys que el que tinc ara? Són tot de preguntes que ens passen pel cap, conscient o inconscientment, i que tot sovint el que fan és paralitzar-nos, tenir-nos mantenint la situació actual i perllongant-la.

El cert és que són preguntes que no tenen resposta, almenys no a priori, però el que si que em vaig preguntar és d’on venien. Perquè, recordem-ho, la nostra arribada al món va consistir precisament en això, en sortir de la zona de confort, de la que és precisament la zona més segura i confortable del món, la panxa de la nostra mare. De sobte, després de 9 mesos (setmana amunt setmana avall) vivint confortablement, a temperatura constant, amb alimentació directa i sense esforç, i sense haver-nos de cansar gaire, decidim que hem de sortir d’allà. I ho decidim sense tenir massa arguments, sense fer-nos preguntes ni tenir respostes, ho decidim perquè sabem sense saber-ho que és el millor, el nostre instint ho sap, estem fets per evolucionar, la nostra vinguda al món és un pas de gegant que ens expulsa de la nostra zona de confort, i ens du a la vida.

El que passa és que en algun moment, a mesura que creixem, el nostre entorn amb tota la bona intenció del món i segurament molta estimació, es comença a preocupar per la nostra seguretat, i comença a omplir-nos d’advertències de perill pel desconegut, de pors que ajuden a mantenir el control sobre nosaltres, de frases de “vigila” (que en un altre post ja en parlarem de la seva utilitat o inutilitat), de premis i felicitacions si ens quedem quiets i en zones segures, etc. Fent que aquest instint d’explorar el món, propi dels infants i que ens ha dut a existir, es vagi veient disminuit a poc a poc, tant que quan som més grans i el que ens demana evolucionar i ser feliços, és precisament això, gairebé no sabem com fer-ho.

I ens preocupa que aquest sortir de la zona de confort ens pugui acabar ferint, deixant-nos cicatrius a l’ànima si no tot surt com esperem. I és cert, no hi ha cap garantia de que no resultem una mica ferits en l’intent, aquesta garantia no hi és, no hi ha estat mai.

De fet, en el moment de néixer tampoc la teniem aquesta garantia, i el cas és que vam resultar ferits. Tots portem al bell mig de la panxa aquesta primera cicatriu, prova indiscutible que sense por ens vam llançar al desconegut cercant la vida. Així que la propera vegada que sentis por de sortir de la zona de confort, que et preguntis si en seràs capaç, si seràs prou fort per resistir les cicatrius de la vida, només arromanga’t la samarreta i mira’t el melic, perquè és la constatació que si que pots, ja vas poder abans, si no no series aquí.

I com sempre, ja saps, recorda’t de somriure almenys 5 cops al dia!

 

 

El sèsam de la vida

L’altre dia vaig anar a comprar esmorzar, d’entrada no seria un fet massa rellevant, moltes persones ho fan cada dia. Allí vaig decidir-me per uns crosants petits de sobrassada, dels quals feia molt que no en menjava, i sense parar-los gaire atenció me’ls vaig endur, després, en disposar-me a menjar-me’ls, em vaig adonar que duien sèsam per sobre, i em vaig descobrir a mi mateixa pensant <per què algú decideix espatllar una cosa tant perfecte com un crosant de sobrasada posant-hi sèsam?>

Un segon més tard i ja em trobava en el meu propi diàleg intern desmentint-me  el que acabava de pensar, al cap i a la fi els crosants eren perfectes per mi, tot i que potser no eren perfectes per a tothom, i per a mi el sèsam els espatllava, quan per a molts potser era el que els acabava de donar el toc de distinció.

Tenia dues alternatives, entretenir-me a treure els granets de sèsam, i convertir el crosant en la meva versió perfecta del crosant, o potser podia provar de menjar-me’ls, i suposar que el sèsam no es notaria gaire, si tenim clar que la sobrassada és un gust força predominant. Vaig optar per menjar-me’n un de cada manera, i he de reconèixer, que tot i que el sèsam no m’agrada els dos van resultar bons.

Vaig pensar que la vida a vegades és una mica així, com els crosants, que a vegades no tot encaixa en la perfecció que esperem, que tenim una situació idealitzada, un gust, una expectativa, un viatge previst, i que quan de sobte alguna cosa es desvia del previst, és a dir, que d’alguna manera la nostra vida du un sèsam que no ens agrada, potser si que en un primer moment podem provar de fer-ho encaixar en el que volem o desitgem, però que si això no és possible, només ens queden dues alternatives, atabalar-nos, o decidir que no permetrem que aquella minucia ens privi de gaudir del que teníem previst, una mica com jo vaig fer amb el sèsam, treure’l o acceptar-lo, però per damunt de tot gaudir els crosants.

No sé vosaltres, però a mi escriure el post m’ha fet venir gana. Gaudiu de cada dia encara que us hi trobeu sèsam.

I ja sabeu, recordeu-vos de somriure almenys 5 cops al dia

 

Adolescent, dur-lo al psicòleg si no vol anar-hi?

Aquest és un dilema freqüent en els pares que tenen fills adolescents i preadolescents, és a dir aproximadament dels 11 als 17 anys (tot i que amb 18 encara són adolescents, se’ls considera mèdicament adults).

Mentre que amb les patologies físiques tots ho veiem claríssim que els duríem al metge, no passa el mateix amb les psicoemocionals.

A ningú se li acudiria preguntar-li al fill si vol anar al metge quan té un braç trencat, o si es vol deixar operar en cas d’apendicitis, o si li subministrarem antibiòtics en cas d’infecció. És més, el fet de no donar-li el tractament necessari podria ser constitutiu de delicte.

Què passa doncs quan el problema és tal com hem dit psicoemocional? O podem fins i tot estar davant d’algun tipus de trastorn? Deixem a la seva elecció seguir o no seguir el tractament? L’obliguem a venir fins i tot en contra de la seva voluntat?

La resposta no és gens fàcil. D’entrada, evidentment, el més òptim és que hi estigui d’acord, ja que això sempre és considerat un factor de bon pronòstic per a la recuperació, ja que fa que hi hagi molta més motivació per al seguiment de la teràpia així com de les tasques programades. I per tant aquesta seria sempre la primera opció, que a través de la negociació i del propi reconeixement del problema, l’adolescent accedeixi voluntàriament a assistir a la teràpia.

A vegades però, aquest reconeixement i acceptació poden no existir des de bon principi, en aquests casos seria recomanable una fase de negociació que l’ajudi al propi reconeixement, en alguns casos aquesta fase es pot ajudar d’alguna visita prèvia dels pares al terapeuta que pot donar pautes, o fins i tot d’assistir a consulta els pares amb l’adolescent a l’hora. En aquesta fase l’important és veure els beneficis que la teràpia pot tenir, així com vèncer els prejudicis associats que encara socialment perviuen en algunes ocasions. Cal per exemple trencar la preocupació de que el terapeuta explicarà als pares el que l’adolescent li expliqui, es manté el secret professional, i aquell passa a ser un espai per a l’adolescent, un espai segur i per a ell o ella, on rep suport, on es treballa per a la seva recuperació

De fet, fins i tot en casos de reticència inicial, un cop iniciada la teràpia i establert el vincle amb el terapeuta, en la majoria de casos, aquesta manca de convenciment inicial acaba transformant-se en una bona adherència al tractament i bona recuperació, i en una valoració d’aquell espai així com enfortiment de la relació amb els pares, ja que han estat en certa manera els que han permès de crear aquest espai, essent aquest fet una mostra d’estima i afecte i no vivint-se com a obligació.

I després hi ha els casos en els quals la pròpia malaltia és la que els manté en la negativa de seguir la teràpia, com seria el cas d’alguns trastorns o de les addiccions, en aquests casos, seria recomanable l’assistència, ja que un cop iniciat el tractament i comença a millorar el trastorn o l’addicció, millora també la percepció i reconeixement de la malaltia i per tant l’acceptació de la necessitat de la teràpia.

Serà sempre en tots els casos, però, de crucial importància, deixar clar que portar-lo a teràpia es fa des de l’estimació, de la mateixa manera que li diríem que el portem a operar d’apendicitis perquè l’estimem i volem que es curi, i fer-ho des de la fermesa, però des de l’afecte, des de posar límits, però des de la calma, essent un exemple també de la relació que hi volem establir.